Encara recordo el dia que vaig aterrar a Londres. Era el segon cop que hi estava i aquest cop estava sola. Bé, no estava sola del tot, dues maletes enormes m'acompanyaven allà on anava, amb un feixuc abric i un bonic barret record d'una de les tendes preferides de Passeig de Gràcia de Barcelona. Era un dijous de principis de gener del 2010, just després de la gran nevada que va deixar els aeroports britànics colapsats.
Per sort la meva amiga Maria de Madrid, amb qui he viscut tantes experiències arqueològiques i no tan arqueològiques, m'esperava a Stansted per guiar-me el primer cap de setmana a la gran ciutat cosmopolita. Quina sort poder comptar amb una persona que t'expliqui quatre coses bàsiques de Londres, com el funcionament dels grans magatzems Argos o que et doni en mà la primera Oyster card. Recordo no entendre ni una paraula al metro, quan informen de la pròxima parada o en quina direcció estàs anant... Tantes classes d'anglès al llarg de la vida per això... Menys mal que portava el mapa que la meva bona amiga Maria, la de Tarragona, m'havia regalat per motiu de la meva marxa. Així vaig trobar per segon cop la que seria casa meva.
El primer cop que vaig anar a Londres va ser per visitar la casa on estaria. Després de l'incident que vaig tenir quan vaig viure a Paris (...), vaig preferir visitar en persona com era i quines podrien ser les meves companyes de pis. Ara ho puc dir, vaig tenir sort. Imagineu-vos buscar pis, responent anuncis per email amb aquell anglès que intentes corregir-te mil cops i de sobte et responen en català! Va ser com veure llum en el clima gris de Londres.
Tornant al primer dia, a les maletes, el metro d'escales infinites cap al centre de la terra o també conegut com Mordor i amb poquíssims ascensors (si ets minusvàlid els metros londinencs no son cap solució) i de fet si vas amb dues maletes enormes tampoc, finalment va ser molt agradable arribar a la casa de Londres, per segon cop. No hi havia ningu, doncs haviem establert previament via email què em caldria fer per accedir-hi. Per sort no va haver problemes i allí estava a la casa de Londres d'Old street amb un llit immens i un armari que casi hi cavia tot el Soho allí. Ja està, per fi he arribat! Ara em deia, tens mig any de la teva vida per davant, per donar el millor de tu, per mirar endavant, per fer net (com m'havien recomanat), per obrir cap i ment. La tarragonina que vivia a Barcelona i creia que havia fet un gran pas anant a la ciutat comtal, no s'imaginava què li esparava al Regna Unit ....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada