Vooolare... ohh ohh!

A vegades un no es pot explicar perquè passen les coses. Sembla que hi ha com una força, una conjunció planetària que quan no desitges una cosa, inesperadament, se't proporciona en doble quantitat. Doncs sí, a mi m'ha passat. I sí, m'estic referint a volar. Oh! Volar en avió, que xulo! Pensar en que has de preparar la maleta, planificar els horaris, arribar a una hora prudent a l'aeroport, passar el checking, tenir temps per mirar si hi ha alguna cosa del duty free que no necessites però que dóna igual perquè te la compraràs igualment, i sobre tot estar estupenda perquè estàs a l'aeroport! Oh Volare! Doncs bé... pels qui no ens agrada volar no és tan "així". La situació és més aviat de, nit abans, ai que no puc dormir que he d'agafar un avió, ai quins nervis que he de volar avui i no he dormit gens, ai que no em deixi res perquè amb els nervis i la son... ai que les pastilles per volar les tingui a mà, que si hi ha previsió de borrasca vaig llesta, ai que he d'arribar a una hora prudencial a l'aeroport per veure aterrar i enlairar uns quants avions abans i així jo em vaig fent la idea... Bueno, una alegria inimaginable. I després a dalt que sembla un altre món però les circumstàncies ha fet que la situació no et faci desistir i continues volant... Olé tu, et dius.. Si viatges sovint i amb la mateixa companyia dóna igual, t'aprens de memòria el discurs de seguretat. El més entranyable és que si viatges sovint a vegades trobes membres de la tripulació amb qui ja has viatjat i això, vulguis que no, et dóna confiança (i et dius... que aquests senyors porten moltes hores de vol a les costelles). També viatjar en avió sovint et dóna aproximadament per cada 5 vols bons (suaus i tranquils), un que et fa qüestionar el “Olé jo..? Burru jo”. Moments de turbulències constants o aterratges que semblen infinits, sense poder passar el carret de menjar és per a que no se't passi el trauma. I mira que saps i t'han dit i has llegit, i has vist per internet, a tot arreu que és segur volar però.. sí sí, que el qui està a dalt com si anés amb carro soc jo. En fi, de tot s’aprèn, pot ser algun dia a part de perdre uns kilets amb tanta suor, pot ser perdrem al por a volar.

Patates amb rosemary, humus i Ben & Jerry's

Patates amb rosemary o també conegudes com patates al forn amb romaní, quina cosa més bona! Tot i ser una recepta ben senzilla i que pot ser alguns de vosaltres ja coneixeu, per a mi va arribar en el moment just. La veritat és que quan marxes fora, els hàbits alimentaris et canvien i descobrir altres coses sempre és d'agrair.

En el meu cas, una de les grans sorpreses va ser quan vaig entrar en un supermercat amb cara i ulls britànic i vaig veure la quantitat de varietat que podia escollir. Impressionant! És cert que es parla molt del fast food i del fish and chips però també és cert que si en saps, pots prepara a casa teva un pa amb farina integral vegetal orgànica amb llevat de fresc de tauleta de la Índia. Les estanteries del supermercat ofereixen una varietat en productes bàsics que em va deixar perplexa. Podia escollir entre prop d'un cententenar de farines o de sucres o de...

També he de dir que alguns aliments no tenen el mateix sabor i que també resulta xocant al provar-los, esperar aquell gust que tan et recoda a casa, però no. Un producte bàsic com la llet poques vegades la veuràs en un tetrabrik pasteuritzada al Regne Unit, sinó que la majoria de la llet (i en alguns supermercats no hi ha elecció) la llet fresca és la única opció. I el sabor de la llet fresca britànica, no és el mateix. No té preu.

Els supermercats tenen estanteries plenes de menjar precuinat, ready to go! O de fruita preparada i llesta per menjar recordant-te que son 5 peces al dia. I parlant de fruita, si aneu a Anglaterra no marxeu sense provar els fruits rojos. Les maduixes estan... Mmmmm! L'humus, el típic puré de cigrons, per mi va ser un dels meus "best boughts". Però sense dubte, el major descobriment als UK ha estat la Marmite - you love it or hate it. I quanta raó té...

Una altra cosa que he après és que amb el clima tan fosc de Londres, sempre gris i plujós, m'ha costat ben poc que em vingui de gust un gelat. Serà perquè les cases i bars estan tan ben acondicionats a l'hivern que et sents com en un petit paradís tropical on et pendries un batut de pinya colada abans que un cafè calent?

En resum, habituar-te a nous aliments i gustos, com també reduïr el consum d'ingesta de pernil salat no és fàcil. El canvi en sí et classificarà sense voler en un augment o pèrdua del pes inicial en el que vas arribar.

Arribada a Londres

Encara recordo el dia que vaig aterrar a Londres. Era el segon cop que hi estava i aquest cop estava sola. Bé, no estava sola del tot, dues maletes enormes m'acompanyaven allà on anava, amb un feixuc abric i un bonic barret record d'una de les tendes preferides de Passeig de Gràcia de Barcelona. Era un dijous de principis de gener del 2010, just després de la gran nevada que va deixar els aeroports britànics colapsats.

Per sort la meva amiga Maria de Madrid, amb qui he viscut tantes experiències arqueològiques i no tan arqueològiques, m'esperava a Stansted per guiar-me el primer cap de setmana a la gran ciutat cosmopolita. Quina sort poder comptar amb una persona que t'expliqui quatre coses bàsiques de Londres, com el funcionament dels grans magatzems Argos o que et doni en mà la primera Oyster card. Recordo no entendre ni una paraula al metro, quan informen de la pròxima parada o en quina direcció estàs anant... Tantes classes d'anglès al llarg de la vida per això... Menys mal que portava el mapa que la meva bona amiga Maria, la de Tarragona, m'havia regalat per motiu de la meva marxa. Així vaig trobar per segon cop la que seria casa meva.

El primer cop que vaig anar a Londres va ser per visitar la casa on estaria. Després de l'incident que vaig tenir quan vaig viure a Paris (...), vaig preferir visitar en persona com era i quines podrien ser les meves companyes de pis. Ara ho puc dir, vaig tenir sort. Imagineu-vos buscar pis, responent anuncis per email amb aquell anglès que intentes corregir-te mil cops i de sobte et responen en català! Va ser com veure llum en el clima gris de Londres.

Tornant al primer dia, a les maletes, el metro d'escales infinites cap al centre de la terra o també conegut com Mordor i amb poquíssims ascensors (si ets minusvàlid els metros londinencs no son cap solució) i de fet si vas amb dues maletes enormes tampoc, finalment va ser molt agradable arribar a la casa de Londres, per segon cop. No hi havia ningu, doncs haviem establert previament via email què em caldria fer per accedir-hi. Per sort no va haver problemes i allí estava a la casa de Londres d'Old street amb un llit immens i un armari que casi hi cavia tot el Soho allí. Ja està, per fi he arribat! Ara em deia, tens mig any de la teva vida per davant, per donar el millor de tu, per mirar endavant, per fer net (com m'havien recomanat), per obrir cap i ment. La tarragonina que vivia a Barcelona i creia que havia fet un gran pas anant a la ciutat comtal, no s'imaginava què li esparava al Regna Unit ....